Historias

Temps de Memória

Recordo aquell moment, amb molta il·lusió debía tenir uns 10 anys, quan vaig creuar elcarrer principal i vaig pujar en aquell tren, pre de dalt abaix de gent, tenia moltes ganes d’arribar a aquella magnifica platja de Portbou de la que tots els meus amics m’en havien parlat més d’un cop.

En arribar em vaig desenpallegar de la muda que portaba i em vaig tirar cap a l’aigua, era freda peró feia un sol espectaculas, agues volgut parar el temps i disfrutar

el maxim posible d’aquell instant, peró vaig recordad que havia d’arribar a casa sinó la mare s’enfadaria i em diría com sempre: -Ana axó no pot ser, mai savem on ets i si et passes alguna cosa?

I tal com he dit al arribar a casa, la mare seia a l’entrada no portaba cara de bons amics, així que vaig ficar la cara de nena bona, peró aixó no em va lliurar de una petita esbroncada.

La mare era molt bona persona, una dona treballadora que cuinaba per al cuartel de militars del cantó de casa meva, pel que fa al pare, ui qun pare tenia! Era una persona admirable, amb el cap ben centrat,respectuos, agradable…

Avegades hi pensó i recordó el dia en que el meu are va acollir el meu germa, ell era mes gran que jo i cuidaba de mi, ja que no eren bons temps i estaba aount d’esclatar una guerra civil i despiadada.

Al dia següent la mare no em deixaba sortir de casa, aixi que em vaig escapar per la porta de3 darrera sense que ella se n’adones, vaig pasar pel bar del Benet per a que em donés unes chapes, i vaig anar donan saltets fins arribar a les vies del tren, on em vaig trovar a la Maria i el Pere fen maleses de les nostres.

Ens ho passabem tant bé fican les chapes a les vies, per així quan el tren passes les deixes totes prensades! Ens hi podiem pasar hores i hores, de mentres el tren no arribava xarravem ho ens explicabem acudits.

Sempre recordare el any en que jo cumplia 12 anys, vaig surtir al carrer, no entenia que pasaba sol es sentien crits i plors, policies corrent darrera la gent amb cara d’odi i de malicia.

Els primers diez van ser molts durs, la gent estaba molt preucupada intentaba reunir menjar per no pasar gana en un futur i com podien treien els pocs diners del banc abans de que els tanquessin.

I tot aixó va anar a més, no entenia perque ens prohibien parlar la nostra llengua, lo que jo sentía com a meva, que li haviem fet els catalans a Espanya, tant era el pecat com a per tractarnos com a gossos, ruticia entre d’altres adjectius amb els que ens anomenaven.

Aquell mateix any vaig tenir que abandonar la meva casa, uns militars van entrar, van trencar tant com van poder, es van endur diners i coses valuoses; i com a conseqüencia ens van deixar al carrer, senselloc on anar.

Van ser moments molt durs, que no els recomanaria a ningú, els meus pares ploraben de rabia, tant havien treballat en aquesta vida per pujar una familia i poder viure decenment, i ara no els hi quedaba res.

Debia ser dimecres, uns amics ens havien acollit a casa seva, despres d’agafar de casa lo poc que ens quedaba, anava directe cap allí quan de cop van pasar per davant meu un munt d’homes corrent i darrere seu, la policía, sense persar’m-ho em vaig amagar dintre una casa abandonada, quan anaba a sortir algú em va agafar de la jaqueta i em va estirar cap a ell, acte seguit tres policies van començar a disparar a tort hi ha dret pel carrer, em vaig quedar palplantada i més quan vaig presenciar la caiguda d’una dona al terra per culpa de un dispar.

Quan es van allunyar i vaig estar tranquila caig preguntarli qui era. El seu nom era Lluc tenia 18 anys hi havia treballat a una fabrica, fins que va esclatar la guerra i va venir a probar sort a Figueres.

Li vaig agraïr i vaig seguir el meu camí, emvaig apropar a la dona, una esgarrifança es va apoderar del meu cos no vaig poder seguir mirant-la, un nen petit ploraba desconsoladament a l’altra banda del carrer sense que ningú se li apropes, vaig seguir caminant carrer abaix per´´ l’ambient que hi havie era del tot desagradable.

Aquesta petita novela esta dedica a tots aquells avis que van sofrir

la guerra civil.